© 2017 by Maria Antònia Mateu Salvà.

Poetica Pictorial

      Els òrgans humans elegits que conformen la simbologia del projecte, ja s’han ensenyat. Però en aquest darrer punt, s’explicarà concretament, els darrers conceptes tant genèrics, com concrets de cada òrgan. Del cor, dels pulmons, del cervell i l’ull. Tots amb punts en comú, però amb les qualitats diferents.


“Però l’intel·lecte de l’artista no sols haurà d’estar clar, sinó que també ha de tenir llibertat, i el seu esperit ha d’estar exempt de cadenes, enlloc de frenat per la servitud mecànica de tals regles”. (Zuccari cit: Barash, 2010, T.A.T.: 244)


     Per tant, la simbologia és el conjunt de cadenes marcades pel propi projecte, que obre les portes a la seva experimentació de les formes essencials, per tal de trobar una manera més o menys sintètica d’expressar les emocions i sentiments, de sentir-se a ple o de sentir-se sol. I així deixar fluir la tècnica a l’aigua, com un fluent continu a l’hora d’executar cada peça. Encara que estiguin precedides d’esbossos, i tot estigui en certa mesura controlat, o predisposat.

     Un òrgan que batega força, que sent les anades i les vingudes de l’estimar, del ser estimat, del sentir pors, angoixes, estrès... Milers d’emocions i sentiments arrelats a un moviment dins el pit. Una qualitat sensitiva que a partir dels detalls reals de l’òrgan del cor, inspiren les línies sinuoses, el moviment d’un bategar fictici que es mou a través de les taques i les transparències. Què s’envolten del pa d’or, que atribueix la part de llum, l’espiritualitat que representa una simbolització d’allò essencial en el moment àlgid del navegar dins l’obra.
     També la part racional que es manifesta a tots els altres òrgans plasmats amb el dibuix, recreant les formes concretes del que recorda a la meva persona l’essència d’aquell òrgan o aquell altre.
Per què aquests òrgans i no uns altres? Doncs és molt senzilla la resposta. Es basa en el recorregut personal d’on se senten les emocions. Un recorregut que comença sense adonar-te’n per la vista, on la bellesa es filtra contínuament sense descans. Llavors arriba aquella bellesa a fer bategar el cor, dedicant i començant a sentir més enllà que una emoció. Seguidament l’angoixa de sentir l’amor, de sentir-se estimat, o de buidor per no trobar el consol d’allò bell que no pots aconseguir es transmet a la respiració, és a dir, passa pels pulmons. A la fi, emergeix el sentit del símbol del cervell com a racional, com a pensament.